els presidents
Presidentes del Valencia C.F.
Manuel Llorente Martín
Manuel Llorente Martín
2009-2013
Javier Gómez Molina
Javier Gómez Molina
2009-2009
Vicente Soriano Serra
2008-2009
Agustín Morera
2008-2008
Juan Bautista Soler
2004-2008
Jaime Ortí Ruiz
2001-2004
Pedro Cortés García
Pedro Cortés García
1997-2001
Francisco Roig Alfonso
Francisco Roig Alfonso
1994-1997
Melchor Hoyos Pérez
Melchor Hoyos Pérez
1993-1994
José Domingo (en funciones)
José Domingo (en funciones)
1993-1994
Arturo Tuzón Gil
Arturo Tuzón Gil
1986-1993
Pedro Cortés García (en funciones)
Pedro Cortés García (en funciones)
1986
Vicente Tormo Alfonso
Vicente Tormo Alfonso
1983-1986
José Barrachina (en funciones)
José Barrachina (en funciones)
1983
José Ramos Costa
José Ramos Costa
1976-1983
Francisco Ros Casares
Francisco Ros Casares
1973-1975
Julio de Miguel y Martínez de Bujanda
Julio de Miguel y Martínez de Bujanda
1961-1973
Vicente Iborra Gil
Vicente Iborra Gil
1959-1961
Luis Casanova Giner
Luis Casanova Giner
1940-1959
Alfredo Giménez Buesa
Alfredo Giménez Buesa
1939-1940
Josep Rodriguez Tortajada
Josep Rodriguez Tortajada
1936-1939
Luis Casanova Giner (en funciones)
Luis Casanova Giner (en funciones)
1936
Francisco Almenar Quinzá
Francisco Almenar Quinzá
1935-1936
Adolfo Royo Soriano
Adolfo Royo Soriano
1933-1935
Manuel García del Moral
Manuel García del Moral
1932-1933
Juan Giménez Cánovas
Juan Giménez Cánovas
1929-1932
Facundo Pascual Quilis
Facundo Pascual Quilis
1925-1929
Pablo Verdeguer Comes
Pablo Verdeguer Comes
1924-1925
Francisco Romeu Zarandieta (en funciones)
Francisco Romeu Zarandieta (en funciones)
1924
Ramón Leonarte Ribera
Ramón Leonarte Ribera
1922-1924
Francisco Vidal Muñoz
Francisco Vidal Muñoz
1922
Alfredo Aigües Ponce
Alfredo Aigües Ponce
1922
Octavio Augusto Milego Díaz
Octavio Augusto Milego Díasel consejo
Consejeros
|
| Manuel Llorente Martín
José Antonio García Moreno José García Roig Társilo Piles Guaita Vicente Gil Alcayde Fernando Giner Gil Vicente Andreu Fajardo |
|
Secretario del Consejo
|
| Tomás Trenor Puig |
la historia
FUNDACIÓ. ELS PRIMERS PASSOS I EL CAMP D'ALGIRÓS
Any 1919. Al centre de la capital del Túria, al Bar Torino, comença a prendre forma la iniciativa de crear un club de futbol. L’atzar fou l’e ncarregat d’e legir el primer president del València Football Club, Octavio Augusto Milego Díaz: una moneda llançada a l’aire va catapultar-lo a la presidència del club. L’altre candidat, Gonzalo Medina Pernás, va assumir la direcció de la comissió constituent i de l’àrea de festes.
Any 1919. Al centre de la capital del Túria, al Bar Torino, comença a prendre forma la iniciativa de crear un club de futbol. L’atzar fou l’e ncarregat d’e legir el primer president del València Football Club, Octavio Augusto Milego Díaz: una moneda llançada a l’aire va catapultar-lo a la presidència del club. L’altre candidat, Gonzalo Medina Pernás, va assumir la direcció de la comissió constituent i de l’àrea de festes.
Milego i Medina van treballar de valent a un xicotet
establiment situat al carrer Barcelonina, local que, en un principi, també es va utilitzar com a
seu social del club que acabava de nàixer. La primera junta directiva de la institució
valencianista va estar formada pels germans Pascual i Julio Gascó, Andrés Bonilla, José Llorca,
Fernando Marzal i Adolfo Moya.
Tot i així, la decisió d’este grup de pioners del
València no va tindre un gran ressò social i mediàtic, perquè la premsa de l’època li dedicava una
atenció ínfima a l’esport i, a més, la incertitud dominava el panaorama sociopolític espanyol.
Abans de la creació del València Football Club, el futbol ja existia a la ciutat, encara que
València no tenia cap club hegemònic. Pel que es veu, els introductors d’este esport a la nostra
ciutat van ser els exportadors de cítrics, una família empresarial que havia estat a Gran Bretanya,
bressol de l’esport rei. Francisco Sinisterra o Ramón Leonarte en constituixen un exemple.
Igualment, als ports valencians era prou habitual vore els mariners britànics jugant amb una
pilota. L’any 1908 a la capital del Túria ja existien alguns equips, com ara el Llevant, el
Gimnàstic, l’Hispania o Hispano.
Una vegada format el club, el primer compromís esportiu
disputat pel València va tindre lloc en territori aliè. Es va celebrar a Castelló el 21 de maig de
1919, en un parit que el va enfrontar amb el Gimnàstic valencià. El resultat: 1-0 a favor del
Gimnàstic. Els protagonistes de la primera alineació de la història del club van ser Marco, Peris,
Julio Gascó, Marzal, Llobet, Ferré, Fernández, Umbert, Martínez Ibarra, Aliaga i Gómez Juaneda.
El primer camp en propietat que va tindre el València
fou el desaparegut Algiròs. La seua inauguració va tindre lloc el 7 de desembre de 1919. Algiròs
fou l’escenari dels partits del club fins els 1923, any en què es va començar a jugar al camp de
Mestalla. El dia de la inauguració del primer recinte valencianista l’invitat fou el Castàlia de
Castelló i el resultat, un empat sense gols. L’endemà els dos conjunts van tornar a enfrontar-se i
el València es va imposar per 1-0.
A poc a poc, el públic s’animava a passar per Algiròs per presenciar l’e
spectacle futbolístic. En aquella època, les entrades costaven 25 cèntims i les recaptacions
arribaven per cobrir les despeses.
Durant la dècada dels vint, l’esperit de revenja i la
tensió esportiva eren cada vegada majors durant la disputa dels partits entre els diferents
conjunts del Campionat Regional. L’any 1923, el València es va proclamar campió regional, fet que
el va permetre, per primera vegada en la seua història, participar a la Copa d’Espanya. La
progressió dels resultats de l’equip evidenciava que estava en disposició d’assumir el lideratge
futbolístic de la capital valenciana. Tres o quatre anys després de la seua fundació, el València
ja era un rival que feia por a la resta d’equips i la seua afició no feia sinó créixer.
El conjunt valencianista va cobrar importància pel fet
de contar amb jugadors de gran qualitat, com ara Montes o Cubell, futbolistes als quals el futbol
regional els venia menut. L’afició es va dividir entre els incondicionals d’un o de l’altre
jugador, com si es tractasen de matadors de bous: d’una banda hi havia els cubellistas i, d’altra,
els montistas. Esta rivalitat era bona per a l’equip perquè els dos jugadors tenien un objectiu
comú: defensar els colors del València Club de Futbol.
Arturo Montesinos, Montes, era un jugador més agressiu
que Cubells, en part, degut a les seues característiques físiques (feia 1’90 m d’alçada). Eduardo
Cubells, molt més tècnic que el seu company, fou el primer jugador internacional que va aportar el
València i el segon de la Comunitat Valenciana, després d’Agustín Sancho, un jugador de Cabanes que
va militar al el F.C. Barcelona.
La primera actuació valencianista a la Copa d’Espanya
va crear una gran expectació a la capital del Túria. El rival fou l’Sporting. El partit d’anada es
va disputar al camp d’Algiròs, que va registrar un ple històric. Els locals s’imposaren per un 1-0,
amb una diana de Montes. Trenta dies més tard, en el partit de tornada el València va caure per un
escandalós 6-1, però com que la competició era per punts es va jugar un tercer partit, celebrat a
Oviedo, que l’Sporting tornà a guanyar per 2-0.
Malgrat la derrota, el València va aprofitar l’o
portunitat per mesurar-se amb un conjunt important del panorama nacional, cosa que va augmentar el
nombre de seguidors de l’equip che. Este progressiu augment d’interès pel València va provocar que
els dirigents valencianistes buscaren parcel·les en venda per construir un nou camp per a l’equip.
Van trobar-ne una que estava situada al costat de la sèquia de Mestalla.
MESTALLA: EL NUEVO ESCENARIO DE LOS PARTIDOS
El mes de gener de l’any 1923 el president del València Ramón Leonarte va firmar l’escriptura de compra del terreny de Mestalla, que va costar 316.439 pessetes, una xifra prou elevada en aquells moments que es va pagar a força de crèdits. El camp tindria capacitat per albergar 17.000 espectadors i el projecte es va assignar a dos homes vinculats amb l’e ntitat valencianista: l’arquitecte era Francisco Almenar, futur president, i el constructor Ramón Ferré, que també era soci del club.
El mes de gener de l’any 1923 el president del València Ramón Leonarte va firmar l’escriptura de compra del terreny de Mestalla, que va costar 316.439 pessetes, una xifra prou elevada en aquells moments que es va pagar a força de crèdits. El camp tindria capacitat per albergar 17.000 espectadors i el projecte es va assignar a dos homes vinculats amb l’e ntitat valencianista: l’arquitecte era Francisco Almenar, futur president, i el constructor Ramón Ferré, que també era soci del club.
La inauguració del nou estadi va tindre lloc el 20 de
maig de 1923 i l’equip invitat fou el Llevant U.D. La balança es va decantar cap els de Mestalla
amb un solitari gol de Montes, jugador que va tindre l’honor d’aconseguir la primera diana a
Mestalla. Una setmana més tard, fou un equip escocès, el Dundee United, qui va visitar Mestalla. Va
jugar dos dies consecutius i va guanyar per 0-3 i 0-1 respectivament.
Es podria dir que fins el 1923 no existia la figura del
tècnic. Abans del debut de la temporada 23-24, el club va contractar a un preparador txecoslovac
anomenat Anton Fivber, qui va asumir la tasca de donar-li prestigi nacional als de Mestalla. El
treball de l’entrenador fou d’una bona qualitat, ja que va trencar una llança a favor de la cantera
en un moment en què l’esport rei atravessava un gradual procés de profesionalització.
En eixos moments s’estava gestant a Espanya la creació
d’una lliga nacional que integrara els millors equips del país. L’objectiu del València era
participar en eixa competició, tot i que el fet de ser una entitat jove i no posseir un extens
currículum el va obligar a esperar tres anys per incorporar-se a la categoria d’honor del futbol
espanyol.Cap a la fi de la dècada dels anys 20 Luis Colina va aterrar en el club valencianista. Va
ocupar el càrrec de secretari tècnic des de l’any 1928 fins el 1956 i la seua faena fou fonamental
per donar-li una sòlida base als èxits de l’equip. A més de crear escola, una de les principals
virtuts de Colina era el seu encert per contractar jugadors.
La Lliga es va dividir en Primera i Segona divisió. El
sis campions de la Copa d’Espanya, van guanyar, a més, el dret de disputar el campionat de Primera:
Ath. de Bilbao, Reial Madrid, Barcelona, Reial Societat, Reial Unió de Irun i Arenas de Getxo,
acompanyats pels tres subcampions d’aquell torneig: Atlètico de Madrid, Espanyol i Europa. Hi havia
nou equips i en faltava un per completar la lliga on participarien 10, que eixiria d’un torneig que
va enfrontar el València amb el Betis, Sevilla i Racing de Santander. Els càntabres van guanyar el
passaport a primera i, per la seua banda, el València va haver de jugar en la categoria de
plata.
El primer campionat de lliga on va participar el
València - temporada 28-29- també va estar format per 10 equips, igual que la màxima categoria, que
es van classificar en el següent ordre: Sevilla, Ibèria de Saragossa, Alabés, Sporting, València,
Reial Betis, Reial Oviedo, Deportivo de La Corunya, Celta de Vigo i Racing de Madrid.
El debut històric de València en lliga es va produir el
17 de febrer de 1929 a Mestalla, en un partit que els va enfrontar amb l’Oviedo i que els
valencianistes van guanyar per 4-2. Eixe dia van botar al camp Pedret, Torregaray, Moliné,
Salvador, Molina, Amorós, Pérez, Imossi, Navarro, Silvino i Sánchez. Imossi i Navarro van marcar
sengles gols, mentre que Silvino en va fer dos.
En la seua tercera temporada a Segona Divisió el
València va aconseguir l’anhelat ascens a Primera. En la temporada 1930-31 l’equip valencià dirigit
per Fivber va fer gala d’una superioritat esclafadora. Els futbolistes que integraven la plantilla
de l’ascens eren Cano, Villarroya, Conde I, Melenchón, Torregaray, Pasarín, Torres, Amorós, Arilla,
Conde II, Imossi, Molina, Salvador, Costa, Navarro, Octavio, Perona, Picolín, Ricart, Rino,
Sánchez, Torredeflot i Vilanova. Eixe ascens tancava la primera gran etapa de la vida del club i
encetava una altra època d’esplendor i títols. Després de cinc campanyes d’acoblament a la
categoria i la parada que va suposar la Guerra Civil, arribaria la millor dècada de la història del
conjunt “che”
GALERIA FOTOS HISTÓRIA ANYS 20/30
EL VALENCIA ES FA GRANDE
Finalitzada la Guerra Civil, el València va haver d’adaptar-se a la nova
realitat. Un gran nombre de jugadors que estaven el 1936 ja no pertanyien al club tres anys
després. Al igual que va fer en altres parceles de la vida, l’estament militar també va clavar-se
en el futbol. En el cas del València, el mes de juny de l’any 1939 el comandant Alfredo Gimenez
Buesa fou nomenat president del club, amb Luis Casanova com a vicepresident. Un dels objectius del
nou règim consistia en el fet de desprofesionalitzar el futbol, perquè ho consideraven una
reminiscència republicana. Un altre pilar del valencianisme que va patir les conseqüències de la
contesa civil fou Mestalla, reduït a un munt d’enderrocs per la severitat dels bombardeigs que van
afectar a la nostra ciutat. La cúpula directiva del club va escometre la tasca de remodelació i
ampliació de l’estadi, que va passar a tindre capacitat per a 22.000 espectadors.
Amb el trasllat del comandant Giménez, la presidència
del club va anar a parar a mans Luis Casanova. Amb ell la ciutat seria testimoni de luxe de la
millor època del club. En deu temporades, el València va aconseguir tres títols de lliga i es va
proclamar campió de la ja desapareguda “Copa del Generalísimo” en dos ocasions. Ací tenim la clau
que va obrir la porta de l’esplendor: la conservació de la base de la plantilla anterior a la
guerra, l’extraordinària “davantera elèctrica” formada per Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza,
la personalitat del president Luis Casanova, la trajectòria a la banqueta d’homes com Cubells,
Moncho Encinas, Pasarín i Jacinto Quincoces, la recuperació de l’estadi de Mestalla i la fundació
del filial el Club Esportiu Mestalla.
Però ningú no posarà en evidència que el conjunt del
Túria tenia un gran equip, posiblement una de les millors plantilles que mai ha tingut, amb Ignaci
Eizaguirre baix els pals, sòlidament protegit per una parella defensiva perfectament coordinada
(Àlvaro i Juan Ramón) i la davantera elèctrica formada per dos jugadors de la nostra terra i tres
del País Basc. Esta plantilla va ser la responsable de la conquista del primer gran títol nacional
per al club: la Copa de 1941, davant l’Espanyol. Es tractava del primer triomf després de dues
dècades d’existència i l’apoteosi va ser la nota dominat en la celebració de la victòria a la
capital del Túria.
Una Copa, un tercer lloc en la classificació del
campionat de primera, la presència de diversos internacionals a l’equip i una gran visió de futur
del club van fer possible que el València es guanyara una plaça entre els grans del futbol
espanyol.
L’èxtasi col·lectiu es va experimentar en la temporada
41-42, quan el club de Mestalla guanyà per primera vegada en la seua història el campionat nacional
de lliga. El més paradoxal resulta, sens dubte, que en aquella època la Copa tenia molta mes
repercusió que la Lliga. No obstant això, seria injust oblidar que el València va fer una temporada
magnífica en el torneig de la regularitat. Va aconseguir un autèntic rècord de dianes (85 en 26
partits), va convertir Mestalla en un vertader fortí (només va guanyar l’Atlètico Aviació) i es va
mostrar intractable. A més a més, el seu davanter centre, Edmundo Suárez, Mundo, fou el màxim
golejador amb 27 gols.
Després d’un parèntesi d’una campanya, en la temporada
43-44 el València tornà a guanyar la Lliga. En esta ocasió, el conjunt valencià va ocupar la part
més alta de la tabla des dels començaments del torneig. En esta temporada només el Barça
aconseguiria guanyar el València (3-4 a la segona jornada) Mundo tornà a guanyar el pichichi, amb
27 gols. La superioritat del València va minar l’emoció de la Lliga, tot i que els seus aficionats
van ser víctimes de l’alegria en vore com el seu equip guanyava el tercer títol en quatre
temporades. Però en els anys quaranta també hi va haver alguna decepció per als interessos
valencianistes. De fet, el club de Mestalla és l’únic equip del futbol espanyol que ha perdut tres
finals de manera consecutiva. El València fou subcampió de Copa en els anys 1944, 1945 i 1946 i ho
tornà a ser el 1970, 1971 i 1972. El que resulta més curiós és el fet que les tres finals perdudes
en la dècada dels quaranta es disputaren en el mateix escenari: l’estadi Olímpic de Montjuïc. L’e
stadi barceloní fou maleït en més d’una ocasió pels aficionats valencianistes d’aquella època. En
la primera final el València va perdre per 2-0 contra l’ Ath. de Bilbao, per 3-2 també davant el
club bilbaí en el 1945 i per 3-1 davant el Reial Madrid el 1946.
La tercera lliga aconseguida pel València fou en la campanya
46-47, any que va presenciar el naixement de la quiniela. En esta ocasió, el València va haver de
patir fins els últims moments per fer-se amb el triomf. L’inici del campionat fou roín i en la
huitena jornada el club “che” estava a dos punts del cuer. En arribar a la darrera jornada no hi
havia res decidit i es tenia la sensació que l’Ath. Bilbao alçaria el trofeu de campió, tot i que
el València i Atlètico de Madrid, que deixà de ser Atlètico Aviació a partir de gener de 1947,
també tenien algunes opcions. En l’últim partit, els homes dirigits per Pasarin van imposar-se
davant l’Sporting per un contundent 6-0. La resta de rivals van estar incapaços d’aconseguir els
dos punts. El Bilbao empatà 3-3 a la Corunya i l’Atlètico va caure per 2-3 a casa davant del seu
rival per antonomàsia, el Reial Madrid. El València es proclamà campió pel seu golaverage
particular amb l’equip basc, equip que havia derrotat a San Mamés i també a Mestalla. Com que no hi
havia marcadors electrònics ni programes de ràdio, el telèfon fou l’encarregat d’informar sobre la
consecució de la tercera lliga.
El final de la dècada dels 40 va reflectir el canvi
generacional que estava afectant l’equip, on començaven a destacar jugadors com Puchades i Vicente
Seguí.
El València havia perdut les tres finals anteriors
celebrades a Barcelona. En la final de Copa de 1949, que els va enfrontar amb l’Ath. de Bilbao, els
valencianistes jugaren a la capital d’Espanya una partit molt disputat, que es va resoldre amb un
gol d’Epi, amb el qual posaria el punt i final a una generació de jugadors que havia sigut molt
rentable per al València Club de Futbol.
L' ERA PUCHADES
Tot i que no va estar posible repetir els èxits de la
dècada anterior, els anys cinquanta, sobretot la seua primera meitat, el futbol desplegat pel club
de Mestalla tornà a ser brillant. Els futbolistes tenien una gran qualitat, però es van conjugar
una sèrie de factors que en van disminuir el rendiment. En esta dècada arribaren els jugadors
estrangers al futbol espanyol, cosa que va reforçar el poder d’alguns clubs com ara el Reial Madrid
de Di Stéfano i el Barcelona de Kubala.
El futbolista més destacat del València dels anys
cinquanta fou, sens dubte, Antonio Puchades. Molt prompte el de Sueca es va convertir en l’e
standart de l’equip i, fins la seua retirada, fou una peça fundamental del club.
En esta década es van escometre les obres de
remodelació i ampliació de l’estadi: assistim a la creació del Gran Mestalla. El repte del club era
crear un marc on disputar el encontres que estiguera en consonància amb el nivell de l’equip, de la
ciutat i del gran nombre d’aficionats valencianistes. S’aconseguí l’objectiu, el gran esforç
econòmic repercutí negativament en la plantilla, que, de vegades, no fou reforçada com calia.
La remodelació, que permeté que Mestalla poguera
albergar 45.000 espectadors, va exigir una inversió que rondava els cent milions de pessetes, una
xifra astronòmica per a aquella època. Però la casa dels valencianistes es va convertir en un dels
millors estadis espanyols, per la qual cosa amb el temps es convertiria en seu de la selecció
nacional durant els mundials de 1982 celebrats a Espanya i els jocs Olímpics de Barcelona ’92.
Un altre nom destacat al València dels 50 és Jacinto
Quincoces. Amb ell es va afermar el València, on ara hi havia els jugadors més joves de la dècada
anterior com Monzó, Pasieguito, Puchades o Seguí, i els nous fitxatges (Wilkes, Santacatalina,
Buqué, Sendra, Mañó, Mangriñán, Quincoces II, Pla, Sócrates, Gago, Badenes, Quique, Fuertes o
Taltavull, entre d’altres). La continuïtat de Quincoces com a tècnic es va estendre des del 1948
fins el 1954.
La temporada 50-51 fou la primera en què participaren
16 equips. El València va fer un campionat molt irregular. A Mestalla caigueren els grans i els
equips millors classificats, però no s’aconseguiren els punts disputats davant el Deportivo i Celta
i no es va poder passar de l’empat davant conjunts com ara el Santander o la Reial Societat. El
València va acabar tercer i a la Copa del Generalísimo va caure eliminat a les primeres de canvi
davant el Reial Madrid.. El president presentà la dimissió, tot i que es va reixir a convéncer Luis
Casanova per continuar en el càrrec, que, finalment deixaria en l’any 1959.
El València es classificà per a dues finals de Copa,
que el van enfrontar en les dues ocasions amb el Barcelona. La primera fou el 1952. Eixe any la
lliga no fou dolenta, perquè l’equip es va classificar en cinquena posició, en una temporada que es
recordaria com la pitjor campanya de Quincoces com a tècnic che. A la Copa, les victòries contra
Sevilla i Saragossa, el van donar el passaport a les semifinals, on es va enfrontar amb el Reial
Madrid, equip davant del qual també va imposar-se. L’últim obstacle a superar per fer-se amb el
títol fou el Futbol Club Barcelona, en un partit disputat a Chamartín, el 25 de maig de 1952. El
València es va posar per davant en el marcador gràcies a dos gols aconseguits per Badenes i
pràcticament va sentenciar la final a favor del conjunt valencià. Però l’autèntica poalada d’aigua
freda encara hauria d’arribar: Quan faltaven pocs minuts perquè l’arbitre de l’encontre posarà fi
al primer temps, el conjunt blaugrana aconseguí retallar diferències. En el segon temps la
desgràcia es va aliar amb el conjunt dirigit per Quincoces i la remuntada del Barça es traduí en un
marcador final de 4-2.
A la temporada 51-52, el Mestalla va jugar a Segona
Divisió. L’entrenador, Carlos Iturraspe, li demanà a Joan Ramón que participara en el filial
valencianista. Amb el veterà jugador d’Erandio, el Mestalla es va classificar en segona posició i
disputà la lligueta d’ascens, on es va imposar davant l’Sporting, Santander, Alcoià, Logronyès i
Ferrol, tot i que el club va renunciar a l’ascens del filial. Esta decisió va generar una forta
polèmica a València, perquè hi havia aficionats que consideraven que l’equip havia de pujar, tot i
que el València va deixar clar que la funció del Mestalla, fundat el 1944, havia d'estar centrada
en la formació de jugadors per al primer equip.
La temporada 52-53 fue buena para el Valencia. Se
proclamó subcampeón jugando muy bien y con una plantilla renovada con jugadores mestallistas, como
Sendra, Mañó, Mangriñán y Sócrates. El Barcelona fue el campeón y el Valencia echó por tierra sus
aspiraciones en el último mes de competición. Además, el mismo Barça se encargó de eliminar al
Valencia en la Copa.
La lliga següent caldria qualificar-la com discreta,
tot i que la veritat és que els de Quincoces acabaren en tercera posició, per darrere de Madrid i
Barça. El millor d’aquell any fou la consecució del la Copa del Generalísimo. El rival fou una
altra volta el Barça, però en esta ocasió el valencianistes van assaborir una dolça i merescuda
venjança per la final del 52, ja que l’equip català va caure per un estrepitós 3-0. Quincoces va
traure al camp a Quique, Monzó, Puchades, Badenes, Pasieguito, Seguí, Sócrates, Juan Carlos
Quincoces (nebot de l’entrenador), Mañó, Fuertes i Buqué. Els autors dels gols foren Fuertes, que
aconseguí diana per partida doble, i Badenes. Este fou un triomf històric a Chamartín i la imatge
de la final la va protagonitzar el guardameta Quique segut en el travesser, símbol de la
superioritat valenciana.
Amb este títol de Copa, el València tancà el capítol
d’è xits en el terreny esportiu baix la presidència de Luis Casanova. Després de la Copa hi va
haver una etapa de transició que no va agradar res a l’aficionat. Hauríem d’esperar fins els últims
anys d’esta dècada per vore el València, que encara tenia jugadors de qualitat, en situació de
guanyar la lliga o d’accedir a una final de copa.
A més de Puchades, altres grans jugadors passaren per
les files valencianistes en la segona meitat de la dècada. Un dels futbolistes amb més qualitat fou
Servaas Wilkes, un holandés procedent d’Itàlia que era un autèntic malabarista amb la pilota entre
els peus i que es va guanyar la simpatia de l’afició durant les tres temporades com a jugador del
valencià.
Onze temporades vestiria el navarrés Juan Carlos Quincoces la
camiseta blanca. Durant este temps, va demostrar la seua condició de defensa efectiu i molt
regular, ja que jugà tots els partits oficials des de la campanya 54-55 fins la 58-59 (120
encontres de Lliga consecutius, més els de Copa).
Per gener de 1956 debutava amb el València Manolo
Mestre, un jugador nascut a Oliva, que es va convertir en el valencianista que més partits de Lliga
havia disputat en este club fins que Ricardo Arias el va superar en els noranta.
La riuada que va afectar València el 1957 també va
esguitar al club de l’Avinguda de Suècia. Els anys que seguiren a la catàstrofe es van
caracteritzar per l’austeritat i uns mediocres resultats esportius. El president que més anys ha
estat en el club deixava la presidència definitivament, després de quasi dues dècades. El mandatari
no va negar mai que la mort de Luis Colina, el seu col·laborador més estret, fou un dels factors
més determinants de la seua decisió. El seu substitut va ser Vicente Iborra. Amb ell, però sobretot
amb el seu substitut, Julio de Miguel, el València entraria en els anys seixanta, dècada que es va
caracteritzar pels èxits europeus.
EL VALÈNCIA ES CONSAGRA A EUROPA
El 2 de juliol de 1961, quan la ciutat encara no havia
asimilitat la pérduda del brasiler Walter en un accident de trànsit ocurregut a la carretera de El
Saler, Julio de Miguel Martínez de Bujanda, va accedir a la presidència del club. D’esta manera
començarien uns altres deu anys de prosperitat per a la història del València. Al mateix temps, el
futbol espanyol imposava una nova necessitat: participar en els torneigs continentals i demostrar
el potencial propi mesurant les forces amb altres conjunts europeus.
Un dels primers èxits del nou president fou que
acceptaren el València a la Copa de Ciutats en Fira, una competició on es participava no pels
mèrits lliguers sinó per invitació. A més, eixe any, De Miguel aconseguia fitxar un gran jugador:
el brasiler Waldo Machado, un futbolista que donaria grans vesprades de futbol a Mestalla i que
arribaria a convertir-se en un dels màxims anotadors de la història che. Els seus llançaments de
falta, les seues rematades inversemblants i el seu futbol alegre van marcar una època tant a
Espanya com a Europa. La seua parella ideal fou Vicente Guillot, que va tindre una carrera
paral·lela a la del brasiler i van congeniar perfectament.
Els èxits europeus del València ha vingut acompanyats,
generalment, per lligues discretes. Això és el que ocorregué durant la temporada 61-62, on el
València assegurava la victòria a casa però no aconseguia traure res de positiu a domicili. Va
acabar en setena posició, a dotze punts del Reial Madrid.
A la Copa de Fires, el primer rival a superar era el
Nottingham Forest, un dels grans del futbol anglès. El partit d’anada, disputat al City Ground de
la ciutat britànica, es va saldar amb un espectacular 1-5 favorable al València. Després de superar
l’eliminatòria davant els anglesos, el següent equip que va caure fou el Lausana. El València
estava ja en quarts de final i l’adversari que li va tocar fou el potentísim Inter de Milà, equip
que derrotà a Mestalla per 2-0 i amb el qual va empatar a tres gols a la capital lombarda.
A les semifinals el València va passar per damunt del
MTK de Budapest, partit que va guanyar per 3-0 a València i 3-7 a Budapest, en una de les millors
golejades continentals del conjunt valencianista.
A la final li esperava un vell conegut: El Futbol Club
Barcelona. El triomf fou històric. El 6-2 que li van clavar al Barça, en final europea, va embogir
els aficionats valencianistes que ompliren Mestalla aquell 12 de setembre de 1962. La final estava
sentenciada i al partit de tornada, al Nou Camp, el resultat fou d’empat a un gol. Durant els dos
encontres de la final l’alineació valencianista fou Zamora, Piquer, Quincoces, Mestre, Sastre,
Chicao, Héctor Núñez, Guillot, Waldo, Ribelles i Yosu.
El campió de la Copa de Fires va renovar el seu títol
la temporada següent. Els tres primers esculls foren tres equips escocesos: el Cèltic de Glasgow,
el Dunfermline i el Hibernians de Edimburgo. A les semifinals va tocar la Roma. Un 3-0 a Mestalla i
una ajustada derrota per 1-0 a la capital transalpina van fer que el València aconseguira el
passaport per a una nova final.
El València es va enfrontar amb el Dynamo de Zagreb. El
partit d’anada es va disfrutar a l’encara ciutat iugoslava i després de posar-se per davant en el
marcador el conjunt local, el València va protagonitzar una remuntada materialitzada per Waldo i
José Antonio Urtiaga. El partit de tornada es va celebrar el 26 de juny de 1963 a Mestalla, on
50.000 espectadors van ser testimoni de la superioritat valenciana. Els locals es van imposar
davant el conjunt dels balcans gràcies a dos dianes aconseguides per Maño i Héctor Núñez.
La temporada següent el València arribà una altra
vegada a la final de la Copa de Fires, després d’haver fet fora el Shamrock Rovers irlandés, Rapid
de Viena, Ujpest Dosa hongarés i, a les semifinals, el Colònia alemany. Una vegada superat el
conjunt teutó, no sense dificultats, a la final li esperava un altre conjunt espanyol: el Saragossa
dels cinc magnífics. Al contrari que durant la final anterior, en esta ocasió els aragonesos van
fer-se amb el triomf gràcies als dos gols aconseguits per Villa i Marcelino. El València, per la
seua banda, en feu un, que va eixir de les botes d’Urtiaga.
El conjunt che va rebre un colp molt dur a la final
contra el Saragossa. Eixa derrota va iniciar una època d’incertitud, fins que en juliol de 1967 es
tornara a aconseguir un nou títol: la Copa del Generalíssim.
El València continuava renovant-se. Arribava el torn de
Juan Cruz Sol i Pep Claramunt. La incorporació d’estos dos homes fou vital per tal que el club
tornara a ocupar una posició important en el panorama futbolístic nacional.
I també amb futbolistes com Waldo o el porter asturià
Abelardo, el València va arribar a la final de Copa de 1967. El camí fou llarg i costerut, tot i
que les primeres eliminatòries, davant Cadis i Betis, es van superar sobradament. En quarts del
final el València hagué de desfer-se del Reial Madrid i ja en semifinals, de l’Elx, un altre club
històric de la nostra terra. El València arribava novament a una final de Copa i havia d’e
nfrontar-se amb un antic rival: l’Athletic de Bilbao.
Roberto Gil va alçar la quarta Copa en la història del
club, en imposar-se per 2-1 davant el conjunt basc, amb gols del paraguaià Anastasio Jara i
Paquito. Esta nova Copa va significar un nou regal per als milers d’aficionats valencianistes.
La temporada següent el València va debutar a la
Recopa, competició en la qual el conjunt che va poder superar dues eliminatòries davant el
Crusaders d’Irlanda del Nord i l’Steaua de Bucarest. El Bayern de Munic el va fer fora de la
competició, que en aquells moments ja tenia Sepp Maier i Beckenbauer a les seues files.
Després d’aquella Copa de 1967, el València va tindre
tres anys discrets, fins l’inici de la dècada dels setanta, on tornarien el títols.
L'ERA D'ALFREDO DI STÉFANO
Alfredo di Stéfano va aterrar al club de Mestalla en
abril de 1970, en un moment roín per al València i va substituir el tàndem format per Enrique Buqué
i Salvador Artigas. Durant eixa temporada, el València va tornar a perdre una final a Barcelona, en
esta ocasió davant el Reial Madrid (3-1). Montjuïc seria una altra vegada un estadi maleït per als
interessos del València, que en eixa final ho va tindre tot a favor seu: els merengues es
presentaven a eixe partit amb una de les pitjors classificacions lligueres de la seua història,
durant la primera part van caure lesionats Grosso i Amancio, però, al remat, els madrilenys
guanyaren la partida.
La primera temporada de Di Stéfano, la 70-71, es
una de les temporades de la història del club més intenses, emocionants i que més es recorden. Eixe
any fou l’últim que el València va aconseguir proclamar-se campió de lliga. Di Stéfano va formar un
bloc sòlid, nou i fort defensivament, amb homes com ara Sol, Aníbal, Jesús Martínez i Antón, que
defenien a capa i espassa el marc d’Abelardo, un meta molt segur. Es va desplegar un futbol
intel·ligent i precís en el centre del camp, amb Pep Claramunt com a punt de referència; l’equip
tenia una davantera àgil, ràpida i ideal per al contracolp amb Forment, Valdez, Sergio i Pellicer
com a homes clau.
La temporada 70-71 fou l’última on van participar 16
equips i després dels primers partits el València era un sòlid candidat al descens. Lentament, els
resultats milloraren i el València es va instal·lar a la zona mitjana de la classificació. El gran
partit d’eixe campionat fou el que es va jugar al Nou Camp. El València es va imposar a la ciutat
comtal per 0-2, amb gols de Claramunt i Valdez, i Abelardo va aturar un penal. Fou el colp
definitiu perquè el València presentara les seus credencials d’aspirant al títol.
El que més es recorda d’aquella temporada és el darrer
partit de lliga, disputat a Sarrià. El València va arribar com a líder, amb 43 punts, així com el
Barça i l’Atlètico de Madrid, que s’enfrontaven, en tenien 42 i 41 respectivament. L’ equip de Di
Stéfano necessitava un punt que no va aconseguir perquè va caure per 1-0 davant l’Espanyol, pero en
empatar matalafers i culés el títol fou anar a parar a esta part del mediterrani. Molts analistes
pensen que el València va guanyar la seua quarta lliga gràcies a la solidesa defensiva i als 19
insignificants gols que va encaixar Abelardo.
Finalitzada la lliga, el València encarava la Copa
convençut que es podia repetir el ‘doblet’ aconseguit el 1944. El conjunt che va arribar a la
final, després d’haver eliminat el Mallorca, Betis, Màlaga i, ja en semifinals, el Sevilla.
Arribava a la final sense conéixer la derrota, amb un registre de 18 gols en huit partits, un
campionat de lliga i la moral pels núvols. L’escenari fou el Santiago Bernabeu i el rival, un Barça
ferit. Els catalans van endur-se la victòria en una gran final, on van derrotar el València per
4-3. El nostre València no va poder posar la guinda a una de les millors temporades de la seua
història.
La consecució del títol de Lliga li va donar l’o
portunitat d’estrenar-se a la Copa d’Europa, màxima competició del futbol continental. El pas del
València per esta competició fou efímer, ja que només va superar el Luxemburg i va caure en tercera
ronda davant el Ujpest Dosza.
Tot i que el València tenia millor equip que aquell que
guanyà la Lliga, durant la temporada 71-72 només va poder aconseguir el subcampionat. Era el vigent
campió i tots els equips estaven ansiosos per enfrontar-se amb ell. Les incorporacions de Quina,
Adorno i Lico van millorar el potencial de l’equip, tot i que no fou suficient per repetir l’èxit
de la temporada anterior i el Reial Madrid fou el campió.
Un vegada més, el València tornà a perdre un final de
Copa, en esta ocasió davant l’Atlètico de Madrid per 2-1. Alcedo va encetar el marcador, empatà
Valdez i el tant de la victòria castellana fou anotat per José Eulogio Gárate. Esta derrota va
suposar una poalada d’aigua freda per als més de 20.000 valencianistes que van presenciar l’e
ncontre.
El 1973 es va produir l’adéu del president Julio de Miguel,
un any després de la mort a Mestalla del gerent Vicente Peris, la seua mà dreta. Després de la
marxa del president, el València passà per la Lliga sense pena ni glòria. A la primera edició de la
Copa de la UEFA, competició que va substituir la Copa de Fires, el València va debutar davant el
Manchester City, però va caure a la següent ronda davant l’Estrella Roja de Belgrado.
Francisco Ros Casares va prendre el relleu de Julio de
Miguel, amb una directiva amb molta oposició que va tindre, com a major èxit, l’adquisició dels
terrenys de Paterna, emplaçament de la futura Ciutat Esportiva del València.
El futbol espanyol va obrir les seues fronteres, cosa
que va permetre que cada equip poguera tindre dos jugadors estrangers a les seues files. Així es va
posar fi al problema dels oriünds. Un dels primers que van arribar a Mestalla Salif Keita, un
davanter de Mali que havia triomfat al futbol francés. L’altre fitxatge estranger fou l’austríac
Kurt Jara. La temporada fou roïna i el València ni tan sols va jugar a Europa, fet que no es
produïa des del seu debut el 1961.
Tot i que esta etapa fou molt complicada, el València
no va deixar de tindre a les sues files bons jugadors, com per exemple, Johnny Rep, un magnífic
extrem dret holandés provinent d’un dels millors equips europeus del moment: l’ Ajax
d'Amsterdam.
Després de l’era Ros Casares va arribar el torn de José
Ramos Costa, proclamat president en gener de 1976. Baix la seua presidència el club de Mestalla va
viure una trajectòria esportiva marcada pels títol de Copa el 1979 i Recopa el 1980, tot i que des
del punt de vista econòmic el València començà a endeutar-se. Açò ho va provocar, en part, la
remodelació de Mestalla per convertir-se en seu durant el Mundial de 1982.
NO DIGA KEMPES, DIGA GOL
L’inici de la temporada 76-77 marcá el començament d’u
na etapa completament diferent per al valencianisme. L’uruguaià Heriberto Herrera va passar a
ocupar la banqueta del València i, entre d’altres, Castellanos, Diarte, Carrete, Botubot, Arias i,
sobretot, Mario Alberto Kempes foren els jugadors que s’incorporaren a la plantilla del primer
equip.
Kempes ha sigut el jugador més important que ha passat
per l’entitat che, no només pels seus èxits internacionals (fou campió amb Argentina en el Mundial
de 1978) sinó també per la seua tasca al València Club de Futbol. Kempes es va proclamar màxim
anotador de la Lliga espanyola dues vegades, temporades 76-77 (24 gols) i 77-78 (28 gols), pichichi
del Mundial organitzat pel seu país el 1978 i fou una peça clau en la consecució de la Copa de 1979
i de la Recopa de 1980. El seu carisma, els seus llançaments de falta i el seu olfat golejador
provocaren que un periodista argentí el rebatejara amb el pseudònim del “Matador” i que tots els
diumenges a Mestalla s’escoltara allò de ‘No diga Kempes, diga gol’.
Un entrenador destituït, (Heriberto Herrera), un crack
com Kempes a l’equip, jugadors de la terra en expansió com ara Enrique Saura o Ricardo Arias, un
bon rendiment dels fitxatges recents Castellanos, Carrete i Botubot van ser les claus de la primera
temporada de Ramos Costa com a president.
Un altre dels noms importants del valencianisme
que sorgix eixa temporada és Ricardo Arias, el jugador que més vegades ha vestit la camiseta blanca
en tota la història del club. Durant disset temporades, el futbolista de Catarroja fou protagonista
dels moments més dolços i més amargs de la vida valencianista.
L’hispanofrancès Marcel Domingo va substituir Heriberto
Herrera al front de l’equip i fou l’encarregat de tornar-lo a Europa després d’un lustre d’a
usència. Domingo, que abans havia entrenat el Burgos, va endur-se tres jugadors, entre els quals va
destacar el porter Manzanedo.
Les temporades transcorrien i al València sempre hi
havia jugadors amb un gran qualitat. Altres jugadors que van arribar en esta època van ser Daniel
Solsona i Rainer Bonhof, un internacional alemany que havia sigut campió del món el 1974. El
futbolista català, per la seua banda, ha sigut un dels jugadors més tècnics que han xafat l’herba
de Mestalla.
La temporada 78-79 va ser destacable per l’actuació
copera. La competició no fou fàcil. El conjunt dirigit per Pasieguito, que havia substituït
Domingo, va haver de mesurar les seues forces davant el Barça. El partit d’anada tingué un resultat
esclaridor: Barcelona 4 - València 1. L’eliminatòria semblava sentenciada i quasi ningú no creia en
la remuntada valencianista. Però a l’encontre disputat a Mestalla, el València va estar capaç de
capgirar l’eliminatòria i va imposar-se davant el conjunt blaugrana per un contundent 4-0, resultat
que li permetria continuar en la Copa... i arribar a la final.
Després del Barça els altres rivals foren equips de
Segona Divisió, i el València va complir el tràmit sense problemes davant l’Alabés i el Valladolid.
L’equip es va classificar per a la final que l’enfrontaria al Reial Madrid. L’escenari: El Vicente
Calderón. A les graderies d’este estadi de la capital del regne, 25.000 aficionats che enlairaren
les senyeres valencianes, en senyal de celebració d’un dels millors triomfs de la història del
club. Per part del València, equipat amb l’uniforme de la senyera, van botar al camp Manzanedo,
Carrete, Arias, Botubot, Cerveró, Bonhof, Castellanos, Solsona, Saura, Kempes i Darío Felman;
Tendillo també hi va participar. El València guanyà per 2-0, gols materialitzats per l’astre
argentí del conjunt che. A més de Kempes, Arias fou un altre dels homes més destacats d’aquella
final.
La festa a la capital del Túria fou total. Però encara seria
major la temporada següent, amb l’equip una altra vegada en competició europea. Després del títol
de la Copa del Rei va disputar la Recopa. Pasieguito es va posar al front de la secretaria tècnica
i tornà a dipositar la seua confiança en Alfredo di Stéfano per a la contesa europea. Gràcies al
títol continental, la Lliga i la Copa van perdre protagonisme. La temporada 79-80 fou la més
exitosa (a excepció del subcampionat aconseguit a la Champions League de la temporada 1999-2000)
que el València va fer a Europa. El conjunt de Mestalla va haver d’imposar-se davant rivals de pes
com el Bk Copenhague, el Glasgow Rangers, el Barcelona, el Nantes gal i, ja en el partit més
decisiu i important, davant l’Arsenal anglès.
Uns 7.000 valencians es van desplaçar cap a
Brussel·les per presenciar la final europea davant els gunners de l’Arsenal, en clara inferioritat
numèrica si tenim en compte el nombre d’aficionats anglesos presents a l’estadi de Heysel. L’a
lineació estava formada per Pereira, Carrete, Arias, Tendillo, Botubot, Solsona, Bonhof, Subirats,
Saura, Kempes i Pablo. Castellanos va substituir Subirats en el temps de prolongació. El partit fou
discret i amb molta tensió. Després de 120 minuts de joc i amb 0-0 al marcador, la final es
resolgué des del punt de penal. Era el torn del València i Kempes, va errar el llançament. Pitjor
no podien haver començat les coses. Però Ian Brady, la columna vertebral de l’Arsenal, també va
errar el seu. A continuació hi va haver huit dianes consecutives (les valencianes per part de
Solsona, Pablo, Castellanos i Bonhof) i s’encetà una segona tanda. Ricardo Arias va batre Pat
Jennings i Pereira es va erigir com l’heroi de la final en bloquejar el llançament de Rix. Els
valencians eren presa de l’eufòria i Saura s’encarregà d’arreplegar la Copa més important que han
alçat
EL VALENCIA BAIXA A SEGONA
El València de la temporada 80-81 és el València de la
Supercopa. Esta competició, que enfronta el guanyador de la Copa de Europa amb l’equip que s’ha
endut la Recopa, no havia anat a parar a les vitrines de cap equip espanyol fins els principis del
huitanta. Alguns jugadors del València d’eixe any s’han lamentat en més d’una ocasió que aquell
títol no haja tingut un significat especial a Espanya fins que el Barça se’l va adjudicar el 1992,
dos lustres més tard que el combinat valencià.
El rival del València fou un vell conegut, el
Nottingham Forest, l’aleshores campió d’Europa i de la Supercopa, que posseia un gran potencial. La
competició es disputava a doble partit. Els anglesos s’imposaren per 2-1en el partit d’anada
celebrat al mític City Ground, i el gol valencianista fou anotat per l’argentí Felman. El desenllaç
del xoc hauria de decidir-se al Luis Casanova. El València va traure al camp a Sempere, Cerveró,
Botubot, Arias, Tendillo, Castellanos, Saura, Solsona, Morena, Kempes i Felman. L’únic gol del
partit el va fer l’uruguaià Fernando Morena i el valor doble dels gols en camp contrari li va donar
al València la renda suficient per aconseguir l’últim títol europeu fins els nostres dies.
Pel que fa a la Lliga, eixa temporada el València va
tindre opcions de guanyar el campionat, tot i que no va estar possible. Es va classificar en quarta
posició, a tres punts del campió, la Reial Societat. Un fet que explicaria un final de temporada
tan discret registrat pels valencianistes fou l’adéu de dos dels jugadors més importants de l’e
quip, Mario Alberto Kempes i Fernando Morena, que van tornar als seus països d’origen per
incorporar-se al River Plate i Penyarol respectivament.
. A partir d’eixos moments la situació social i
esportiva del València Club de Futbol va anar a pitjor. Amb la celebració del Mundial a Espanya,
l’e ntitat es va endeutar, ja que els treballs d’acondicionament de l’estadi els va pagar el club.
En la temporada 81-82, el València va tindre un paper secundari i acabà en cinquena posició.
Després de la marxa de Kempes i Morena un gran jugador es va incorporar a l’equip. Es tractava del
danés Frank Arnessen, que només va tindre un bon rendiment el primer any, ja que les lesions el van
apartar dels terrenys de joc durant molt de temps. Eixe any també va debutar un jove futbolista de
Betxí que marcaria una època: Roberto Fernández.
En la temporada següent (82-83) començà a gestar-se el
desastre que afectaria l’entitat valencianista. El panorama econòmic era descoratjador. Les úniques
alegries de l’afició amb Miljan Miljanic com a tècnic van ser la victòria a Mestalla davant el
Barça de Diego Maradona, el retorn de Kempes després d’una breu estada al River i l’eliminació del
Manchester United, Banik Ostrava i Spartak de Moscou a la Copa de la UEFA. La resta no fou més que
angoixes i problemes. Quan faltaven set jornades per a la fi i amb el València en la zona roja de
la classificació, Koldo Aguirre va substituir Miljanic a la banqueta, que va ser destituït després
de caure per 5-2 a Sarrià.
El València va arribar a l’últim partit de lliga amb
l’o bligació de guanyar i esperar el resultat dels seus rivals per la permanència, per no baixar a
segona. Havia de jugar a Mestalla contra el Reial Madrid, que necessitava els punts per fer-se amb
el títol de lliga. El València es va imposar per 1-0, amb un gol de Tendillo, i a més els altres
marcadors registrats en aquella jornada afavorien els interessos valencians: el Ràcing de Santander
va perdre a Madrid davant l’Atlètico i el Celta de Vigo a Valladolid, els dos per 3-1. Per la seua
banda, Las Palmas va caure per 1-5 a l’Insular davant l'Athlètic, resultat que el va proclamar
campió. Miraculosament, el València havia salvat la categoria.
Les dues temporades següents (83-84 i 84-85) foren la
transcisió cap a temps pitjors. Ramos Costa havia deixat la presidència, càrrec que ara ostentava
el cardiòleg Vicente Tormo. El deute del club era de 2.000 milions de pessetes i el nombre de socis
havia caigut significativament. Davant la dolenta situació del club, es va tirar mà de la pedrera,
d’on va eixir un home que se sacrificà en cos i ànima pels interesos del València: Fernando Gómez
Colomer.
La situació s’havia complicat fins a límits
insospitats. Alguns jugadors no cobraven el seu salari i el club estava ofegat pels deutes. Oscar
Rubén Valdez va assumir la responsabilitat de dirigir el conjunt che. Els fitxatges no van eixir
bé, ja que el pas pel club de Muñoz Pérez i Sánchez Torres va ser molt discret. El descens de
categoria es va consumar en eixa fatídica temporada: la 85-86. El començament de l’equip no va ser
roín, però les coses es van complicar a poc a poc. En la jornada 22 el València va caure per 6-0 a
Atocha, fet que va desencadenar la destitució de Valdez i el regrés de Di Stéfano a la banqueta
valencianista. Quan faltaven quatre jornades per a la fi, el València estava condemnat al descens,
tot i que la victòria al Sanchez Pizjuán de Sevilla (0-2) i a casa davant l’Hèrcules (3-1) van
donar un raig d’esperança per a la permanència. El conjunt va signar el descens matemàtic en caure
derrotat per 3-0 al Nou Camp, i per culpa d’un empat interessat entre Cadis i Betis. Eixa igualada
va posar fi a 55 temporades ininterrompudes a l’elit del futbol espanyol, amb quatre Lligues, cinc
Copes, dos Copes de Fires, una Recopa, una Supercopa i una història farcida de grans jugadors de
projecció internacional. El descens ha sigut el moment més dur en tota la vida del club de
Mestalla.
EL VALENCIA RESSORGIX
ugadors, directius i molts aficionats eren
de la mateixa opinió sobre el fet que els descens va servir perquè el València recobrara les
energies i tornara a ocupar la posició que es mereix. Quinze anys més tard, el descens ja és
història i el València és un dels equips més grans del futbol nacional i europeu. Inclús ha estat
molt a prop de la glòria, a punt de conquerir la Lliga de Campions, però a la final espanyola
disputada el mes de maig del 2000, el Reial Madrid li va llevar la mel dels llavis.
L’home que va ocupar la presidència del club
després del descens fou Arturo Tuzón. L’afició, amb l’ai al cor per jugar a la categoria de plata,
no va abandonar el seu equip i va refermar la seua passió pel club de Mestalla amb un augment
significatiu del nombre de socis. El València fou campió de Segona, cosa que va provocar el seu
retorn a Primera un any després.
El bloc del gran València dels anys següents es va
gestar a Segona Divisió, amb Fernando, Quique, Giner, Voro, Revert, Arroyo, Fenoll, Bossio i els
consolidats Sempere, Subirats i Arias, gran part d’ells valencians i valencianistes.
Després de l’ascens, el València va buscar la
consolidació durant les temporades següents. La campanya 87-88, en la qual va participar durant sis
mesos l’Algerí Rabah Madjer, cedit per l’Oporto, fou una etapa de transició i l’equip va acabar
ocupant el lloc número 14 de la classificació. Esta fou l’última temporada d’Alfredo Di Stéfano a
la banqueta valencianista, després de tres anys com a tècnic che.
Per afrontar la temporada següent, la directiva de
Tuzón va pensar en Víctor Espárrago, aleshores entrenador del Cadis. L’uruguaià era un home seriós
que va saber transmetre la seua personalitat a l’equip. Aconseguí classificar-lo en tercera posició
en la Lliga 88-89 i li va donar un subcampionat la temporada següent.
Una temporada, la 89-90, que fou brillant per al
València. L’equip va signar una Lliga magnífica i una acceptable Copa del Rei, a més de disputar
dues eliminatòries de la Copa de la UEFA, davant el Victòria de Bucarest i l’Oporto de Rabah
Madjer, que va fer fora el València de manera injusta. A la Lliga, el començament fou decepcionant,
tot i que el conjunt dirigit per Espárrago va reaccionar a temps i experimentà una ràpida millora
en el joc. Quan ja s’havia iniciat la Lliga arribà a València el davanter búlgar Luboslav Mladenov
Penev, que al seu equip anterior, el CSKA de Sofia, s’havia caracteritzat per la seua facilitat de
cara a gol. A més, eixa temporada es va produir la retirada del futbol de Javier Subirats, després
de dotze anys com a valencianista.
. Per a la temporada següent, la directiva encapçalada per
Arturo Tuzón va apostar pel mateix bloc que havia conquerit el subcampionat, amb el reforç de
Roberto, que tornava després d’haver passat pel Barça. No obstant això, en este nou exercici el
València no va poder passar de la setena posició. A la Copa de la UEFA, la Roma va eliminar el
conjunt che en quarts de final amb un arbitratge polèmic que va influenciar el resultat de l’e
liminatòria. També va caure en quarts el conjunt valencianista, en esta ocasió davant el Mallorca,
cosa que va provocar la decepció de la graderia de Mestalla.
En la temporada 91-92, el conjunt blanc va realitzar un
esforç econòmic considerable per reforçar la plantilla. Després de la marxa de Víctor Espárrago, la
banqueta valencianista fou ocupada pel tècnic holandés Guus Hiddink, que havia guanyat la Copa d’E
uropa dirigint el PSV. Pel que fa als fitxatges, els més destacats foren els del desaparegut
davanter panameny Rommel Fernández i el lateral esquerre brasiler Leonardo. A la Lliga, l’equip d’H
iddink va terminar en quarta posició i a la Copa del Rei el València va caure eliminat en quarts
davant el Reial Madrid. Una temporada més, es tancava l’exercici amb superàvit, cosa que
revaloritzava la gestió de Tuzón com a màxim mandatari del club.
Hi havia una gran il·lusió per les possibilitats del
nou València, que en aquella campanya va viure moments importants en el terreny extraesportiu, com
és el cas de la inauguració de la Ciutat Esportiva de Paterna, la transformació del club en
Societat Anònima Esportiva i la presència de la selecció olímpica espanyola, que va disputar a
Mestalla els seus partits dels Jocs Olímpics de Barcelona .
Ricardo Arias, el jugador que detenta el rècord
de partits oficials disputats amb el València ens va dir adéu eixa temporada. El valencianisme
perdia un dels jugadors més regulars i amb més classe de tota la seua història, tot i que la seua
plaça quedava ben coberta per altre defensa valencià: Paco Camarasa.
LA RECONQUESTA DE TÍTOLS
El 1992 començava una nova etapa per la club de Mestalla, que es convertia en
Societat Anònima Esportiva. L’agitació social fou la nota dominant durant els cinc anys següents.
Després de l’innegable èxit de gestió econòmica d’Arturo Tuzón, la derrota a Karslruhe va suposar
el començament de la fí de la seua etapa com a president del València.
La temporada 93-94 va començar bé per a un València que
molt prompte encapçalaria el campionat de Lliga i iniciaria la seua participació a la UEFA
eliminant al Nantes francès, equip on per eixa època despuntaven joves valors com ara Loko,
Makelele, Karembeu i Pedros. Eixe estiu el València es va fer amb els serveis del jugador
montenegrí Predrag Mijatovic, que es convertí en un dels milllors jugadors del València de la
dècada, però la seua marxa del club va ser un tant escandalosa. El 2 de novembre de 1993 el
València ocupava el primer lloc de la classificació i va viatjar a Alemanya per disputar el partit
de tornada de la segona ronda de la UEFA. En el partit d'anada els d’Hiddink havien guanyat per
3-1, resultat que semblava donar els blanquinegres el passaport per a la següent ronda. Però una
substancial derrota per 7-0 va significar la major humiliació europea de la història del València.
Hiddink anava a la deriva i fou destituït el cap de setmana següent en caure davant el l’S
porting.
Francisco Real en va ser el substitut, que fins eixe
moment havia sigut membre de la secretaria tècnica del club, però no va aconseguir pujar la moral
ni els resultats de l’equip. Amb tot, després de cinc jornades, un exdavanter centre uruguaià que
havia jugat al València durant els seixanta anomenat Héctor Núñez va prendre el relleu de Real a la
banqueta. Mentrestant, el consell d’Administració d’Arturo Tuzón anava perdent solidesa. Les
dimissions i els escàndols interns van desencadenar la dimissió de Tuzón, que va ser substituït per
Melchor Hoyos de manera provisional. S’havia obert un procés electoral que portaria Francisco Roig
a la presidència, després de guanyar les eleccions a davant l’altre candidat, Ramón Romero. Al
mateix temps, a l’astre de l’equip, Lubo Penev, se li detectava un càncer de testicles que el va
obligar a estar un any fora dels terrenys de joc, tot i que va aconseguir recuperar-se de la
malaltia per complet. També començava a jugar els seus primers encontres el jovenet Gaizka
Mendieta, que havia sigut fitxat al Castelló i que s’ha convertit en la gran estrella del València
dels nostres dies. Les forces del mal es van conjurar contra el València un mes de setembre de
1993, quan el jove davanter panameny Rommel Fernández, cedit a l’Albacete, va perdre la vida en un
accident de trànsit.
El 9 de març de 1994 Roig fou elegit president. La seua
primera decisió, que va prendre poques hores després de guanyar les eleccions, fou destituir Hector
Núñez com a entrenador i nomenar Jesús Martínez secretari tècnic. Mentres es decidia el nom del seu
substitut, José Manuel Rielo va passar de segon entrenador a tècnic principal. L’elecció de Roig
per a la banqueta fou sorprenent: Guus Hiddink tornava a ser elegit una altra vegada, pocs mesos
després de la seua destitució. El València va millorar la seua trajectòria en lliga i acabà el
campionat amb una notable millora de joc i resultats.
Francisco Roig va aprofitar el Mundial de 1994, que es
va disputar als EE.UU, per contractar un home que es convertiria en el tècnic campió del torneig:
el brasiler Carlos Alberto Parreira. Entre els seus fitxatges més destacats hi havia Andoni
Zubizarreta, porter titular de la selecció espanyola, i el davanter rus Oleg Salenko, que fou
pichichi del Mundial, però no va brillar tant a València com als EE.UU. A la temporada 94-95, el
València va arribar a la final de la Copa del Rei, no sense abans haver acomiadat el tècnic.
Parreira fou destituit en les semifinals de Copa, en partit que els va enfrontar amb l’Albacete i
Rielo tornà a fer-se càrrec de l’equip. La final de Copa es va disputar davant el Deportivo de La
Corunya el 24 de juny de 1995 i fou suspesa per culpa de l’ espectacular diluvi que va caure sobre
el Santiago Bernabeu. El resultat: 1-1. La resta del partit es va disputar tres dies després. El
disgust de l’afició, que es va desplaçar a Madrid per partida doble, fou descomunal: un gol d’A
lfredo als pocs minuts de la reanudació li va llevar el títol al València. Malgrat la decepció, la
il·lusió de l’afició i les seues ganes de títols van provocar que el públic omplira Mestalla de
forma espontània per a rebre els decebuts subcampions de copa.
La temporada 1995-96 començà amb un nou tècnic. El
veterà Luis Aragonés fou elegit per conduir el València fins el subcampionat de lliga, amb un
conjunt on destacaven Zubizarreta, Camarasa, Fernando i Mijatovic. L’Atlètico de Madrid, que havia
contractat Lubo Penev, fou el campió de Lliga i de Copa aquella temporada. ‘Pedja’ Mijatovic, el
gran ídol del moment, se n’anà al Reial Madrid després d’abonar l’import de la seua claúsula de
rescissió, cosa que va significar un afront terrible per al valencianisme.
Durant l’estiu del 96, Francisco Roig va satisfer la
seua aspiració de fitxar Romario. Però el genial i díscol davanter brasiler, no va congeniar al
cent per cent amb el caràcter d’Aragonés i fou cedit al Flamengo. La seua contractació va coincidir
amb la de l’ariet argentí Claudio ‘Piojo’ López, un altre futur ídol de l’afició valencianista. Els
resultats desfavorables en Lliga van provocar la destitució del madrileny i per a la seua plaça es
va contractar Jorge Valdano. El tècnic argentí debutà en novembre de 1996 i va completar una altra
temporada sense títols, amb l’eliminació copera davant la UE Las Palmas, equip que en eixos moments
militava a Segona Divisió, i el ‘KO’ en partit UEFA davant el Schalke 04 alemany, conjunt que es
proclamaria campió de la competició esmentada. Per desembre d’eixe any, el València va contractar
una altra estrella sudamericana, l’argentí, Ariel ‘Burrito’ Ortega.
Valdano va començar la temporada 97-98, però fou
destituït en la tercera jornada després de perdre contra el Mallorca, Barcelona i Ràcing de
Santander. Jesús Martínez també va ser cessat com a secretari tècnic, càrrec que anà a parar a mans
del valencià Javier Subirats. El substitut de Jorge Valdano fou l’italià Claudio Ranieri, que
tampoc va congeniar amb Romario -recuperat després de la cessió- i Ortega, que va tindre uns inicis
molt poc brillants. Tant de desordre esportiu va desencadenar la dimissió de Francisco Roig com a
president. Pedro Cortés, que era el vicepresident, es va posar al front del club del club el 2 de
desembre de 1997. El València era penúltim a la Lliga i havia de vore’s les cares en partit de Copa
amb el modest Figueres, equip al qual va eliminar, no sense problemes. El València acabà la Lliga
en novena posició, i va guanyar el dret de participar en la Copa Intertoto, una nova competició que
donava accés a la Copa de la UEFA. L’únic fitxatge que havia fet el club a meitat de temporada fou
el davanter romanés Adrian Ilie, que en els seus primers mesos com a valencianista va desplegar un
futbol d’espectacle.
Claudio Ranieri va començar la campanya 98-99
aconseguint, via Intertoto, la classificació del València per a la Copa de la UEFA, competició de
què fou eliminat pel Liverpool. A la Lliga el València va acabar en quarta posició, amb la qual
cosa es classificà per a la Lliga de Campions, competició que havia substituït a la Copa d'Europa.
Però el gran èxit d’eixa temporada fou a la Copa del Rei: el València guanyà el torneig a l’estadi
Olímpic de Sevilla, en imposar-se per 3-0 davant l’Atlètico de Madrid, el 26 de juny de 1999, amb
un gran gol de Mendieta i dos del ‘Piojo’ López. L’eufòria que va viure l’afició del València fou
inefable, i encara no s’han oblidat les merescudes celebracions. Vint anys després les vitrines del
club donaven la benvinguda a un altre títol. Els herois de la final foren Cañizares, Angloma,
Djukic, Roche, Carboni, Mendieta, Milla, Farinós, Vlaovic, Ilie i Claudio López. També jugaren
Juanfran, Angulo i Björklund.
Però Ranieri no va continuar al València. El tècnic
romà s’havia compromés amb l’Atlètico de Madrid durant la primavera del 1999, equip al qual li
havia arrebatat la Copa del Rei. El recanvi el van trobar en la figura de l’argentí Héctor Cúper,
que havia arribat al Mallorca dues temporades abans, i va aconseguir un rendiment asombrós per a
l’e ntitat balear: una Supercopa d’ Espanya, una final de la Copa del Rei i una final de Recopa. El
fitxatge més destacat d’aquell estiu fou el de migcampista argentí ‘Kily’ González. La inèrcia
guanyadora d’eixe València li va permetre iniciar la temporada 1999-2000 amb la consecució d’un nou
títol, la Supercopa d’Espanya, davant el F.C. Barcelona. Al campionat de Lliga el va acabar en
tercera posició, per darrere del campió, el Deportivo de La Corunya, i del F.C. Barcelona. Però el
gran èxit tindria lloc a Europa: en la seua primera participació en el format ‘Champions League’ el
conjunt che va deixar bocabadat a tot el món amb seu futbol i la seua ambició. Per desgràcia, a la
final disputada a París el 24 de maig de 2000, el Reial Madrid va guanyar per 3-0. El valencianisme
havia estat a punt d’assaborir la glòria i l’equip de la capital del Túria es va convertir en l’e
quip de moda del vell continent.
L’adéu de Claudio López, que s’incorporà a les files
del Lazio italià, el de Farinós, que se n’anà a l’Inter- i la marxa de Gerard al Barcelona, van
marcar l’inici de la darrera campanya, la 2000-2001. Cúper continuà a la banqueta i alguns dels
fitxatges més destacats de l’estiu passat foren els de l’uruguaià Diego Alonso, el noruec John
Carew, l’exatlètic Rubén Baraja, l’argentí Ayala i el lateral brasiler Fabi Aurelio.
La primera meitat de la temporada 2000-2001 va estar
marcada per la trajectòria a la Lliga. L’equip va començar amb bon peu el campionat i va ocupar la
posició de líder durant més de deu jornades. Després del parèntesi nadalenc, el València C.F. va
començar a pagar l’exigència màxima que requerix una competició tan absorbent com la Champions
League. Després de superar les dues fases de lliguetes, l’equip de Cúper va fer fora de la
competició a l’Arsenal en quarts de final i al Leeds United en semifinals, i es va preparar per
mesurar les forces contra el Bayern de Munic en la gran final. El nostre equip tornava a tindre la
mel als llavis. Després de París, esta volta la cita amb la glòria era a Milà. El partit culminant
de la UEFA Champions League es va disputar el 23 de maig a San Siro. Mendieta va marcar de penal a
les primeries del xoc, Cañizares aturà una pena màxima llançada per Mehmet Scholl i Effenberg va
signar l’empat després del descans, gràcies a un altre penal assenyalat pel col·legiat Dick Jol.
Després de la pròrroga, la loteria dels llançaments des dels onze metres va decidir que el València
fóra una altra vegada subcampió d’Europa, una fita entelada pel desig de triomf que va significar
el cimer europeu de la història del nostre club. El colp de Milà fou difícil de superar per als
nostres, que en les darreres jornades de Lliga, caigueren fins la cinquena posició de la
clasificació, cosa que els va fer fora de l’edició 2001-2002 de la Champions League.
El mes de juliol va vore l’adéu del nostre president
Pedro Cortés, que va dimitir per motius personals i se n’anà amb la satisfacció d’haver aconseguit
una Copa del Rei, una Supercopa i dos subcampionats de la Champions. El seu relleu en la
presidència el va prendre Jaime Ortí, que va fer pública la seua intenció de mantindre la bona
línia gràcies a la qual tota Europa havia acabat admirant el club. També hi va haver canvis a la
banqueta i a la plantilla. Rafa Benítez, després d’aconseguir l’ascens amb el Tenerife, va
substituir Héctor Cúper com a entrenador. Entre els jugadors se n’anaren Mendieta, Deschamps,
Milla, Zahovic i Gerardo, i arribaren Marchena, Mista, Curro Torres, Rufete, De los Santos i
Salva.
LA DÈCADA PRODIGIOSA
En les temporades 2001/02 i 2003/04 el València CF ha viscut alguns dels moments
més gloriosos de la història de la institució, just en el moment que es complia l'any 2004 el 85
aniversari del naixement de l'entitat. Amb la suma de dos Lligues, una UEFA Cup i una Supercopa
d'Europa, en este sexenni màgic s'han aconseguit ni més ni menys que cinc títols de primer nivell i
dos finals d'UEFA Champions League.
A pesar de l'eclosió dels grans pressupostos i
els fitxatges megamillonaris, el València CF ha sigut de llarg el millor d'Espanya en este inici
del segle XXI i un dels millors del món. Una gran planificació esportiva, la permanència d'un bloc
sòlid i la seguretat i paciència en l'equip en moments puntuals han convertit al club que presidix
D. Jaime Ortí en un dels referents d'este esport en l'actualitat.
Tot va començar en la Temporada 2001/02 que va portar
la conquista de la Lliga 31 anys després. L'equip va tindre les noves incorporacions del tècnic
Rafa Benítez procedent del Tenerife i de Marchena, Mista, Curro Torres, Rufete, De los Santos i
Salva. Amb una pretemporada il·lusionant, el començament de la Lliga presentava al València CF com
un dels candidats al títol. A més en la primer encontre es podria veure la verdadera mesura de
l'equip.
Eixe primer partit de Lliga va deparar una victòria
important, significativa. Davant del Real Madrid. Amb contundència i claredat. El que va seguir un
rècord d'imbatibilitat d'11 encontres consecutius batent el que estava vigent la temporada 1970/01,
just quan s'havia aconseguit l'última Lliga.
No obstant la conquista De lliga no seria un camí de
roses. Després de la derrota a Corunya davant del Depor el nou de desembre del 2003, l'equip estava
obligat a guanyar a l'Espanyol en Montjuic per a no quedar-se despenjat. Després d'anar perdent en
el descans per 2-0 un inici de segona part espectacular va voltejar el marcador al definitiu 2-3
amb un resultat que donaria molta moral a l'equip en el futur.
. Així, la segona volta de la competició va ser
definitivament històrica. L'equip de Benítez va passar una xicoteta crisi després de perdre en
l'estadi Santiago Bernabéu per 1-0 però es va sobreposar a l'adversitat i va aconseguir quatre
victòries i dos empats en els següents sis encontres. El partit ant las Palmas, Athletic de Bilbao,
Alabés, Real Saragossa i sobretot el superb triomf davant del FC Barcelona van donar la seguretat
suficient al bloc per a afrontar amb garanties els 10 últims encontres de lliga, claus en una
competició com esta.
I en un d'estos encontres fonamentals també
s'encreuaria l'Espanyol. Amb un resultat desfavorable de 0-1 i l'expulsió de Carboni abans
d'arribar al descans, l'equip es va créixer davant de l'adversitat i dos gols de Baraja feien
creuar al València CF del fi pas de la il·lusió a tocar la glòria. A més la derrota del Real Madrid
en Anoeta deixava el títol de Lliga a tres punts.
L'estació final va ser La Rosaleda. En una data que ja
ha passat a la història del valencianisme, el 5 de Maig del 2002. L'expedició es va recloure en
Benalmádena, prop de l'escenari del partit per a fugir de l'increïble eufòria que es vivia prop de
l'equip. I vaja si es va notar la confiança i seguretat d'un bloc destinat a passar a la història.
No es va haver de patir massa. Un gol primerenc d'Ayala i un altre amb un suspens innecessari de
Fabio Aurelio a la vora del descans certificaven la quinta Lliga. El València era 31 anys després
campió de Lliga! L'estadi del Màlaga va ser tot un torrent d'emocions. Els aficionats fosos en un
etern abraç amb els seus ídols, sons de traca que retrunyien en tot Andalusia, banderes valencianes
besant el cel andalús. Un escenari idíl·lic que es repetia i es multiplicava en la ciutat al veure
a centenars de milers de valencianistes disfrutar com mai ho havien fet. Generacions senceres
d'unfles del València van disfrutar tota la matinada i inclús es van desplaçar directament a
l'Aeroport de Manises esperant el vol d'una expedició procedent d'Andalusia i que va arribar a
l'una de la vesprada.
Tota la Ciutat embogida va eixir al carrer per a
rebre en un dia plujós al Campió de Lliga. A pesar del clima desagradable l'Ajuntament, Basílica,
Generalitat es vestiria de blanc i negre. El clímax arribaria en el Camp de Mestalla. Amb un
comportament excels de l'afició, l'equip tancaria una jornada inoblidable que afortunadament no es
tardaria a repetir.
La conquista Lleugera va donar pas a una campanya
2002/03 que va tindre un sabor un tant agredolç. El València CF va començar la campanya amb la
mateixa plantilla que va ser campiona i amb la volta a la UEFA Champions League com un dels
objectius prioritaris. La Lliga no va tindre un mal començament. De fet en la jornada octava
gràcies al tant de Fabio Aurelio l'equip va sumar la seua quinta victòria en huit partits invictes
i va finalitzar l'any com el millor conjunt de la primera divisió en un any 2002 gloriós després de
la conquista De lliga. No obstant la campanya no finalitzaria amb els resultats abellidors encara
que seria una gran advertència per al futur.
D'esta manera la Temporada 2003/04 se plantejava
com un repte. El València Club de Futbol acabava de quedar-se fora de la UEFA Champions League i
s'havia de conformar amb la UEFA Cup, un premi curt per a la categoria d'un equip que havia
demostrat ser campió. El seu orgull i ganes de tornar a triomfar van impulsar un inici de temporada
històrica. Després de l'empat davant del Real Valladolid, l'equip realitzaria la millor arrancada
de lliga de la història amb sis victòria consecutives davant de rivals del calibre de Real Madrid,
Atlètic de Madrid, Màlaga, Osasuna, FC Barcelona i Espanyol..
D'esta manera La Lliga 2003/04 confirmava un rosari de
consecucions de rècords. Va sumar 77 punts aconseguint 23 victòries, més triomfs que cap sent el
màxim golejador amb 71 gols (una de les mitges més altes de la història de la institució), repetint
com el menys golejat amb tan sols 27 gols encaixats. A més va ser considerat el millor club del món
el mes d'abril entre altres nombrosos títols honorífics que van arredonir la conquista de la Lliga
només un any després.
Centenars de milers de persones van eixir al
carrer per a celebrar este triomf històric i les imatges de l'Aeroport de Manises rebent a l'equip
i el seu posterior recorregut pels carrers de la ciutat dedicant el triomf a la Mare de Déu dels
Desemparats i eixint al balcó de la Generalitat i l'Ajuntament, es mantindran en la memòria
col·lectiva del Valencianisme per a tota la vida.
Mentres la Lliga s'aconseguia a poc a poc, un altre tant anava succeint en la UEFA Cup. L'equip obria el foc davant de l'AIK Solna Suec a l'octubre en una eliminatòria que va costar més d'allò que s'ha previst donada la fortalesa física dels suecs que estaven millor en estes altures de principis de temporada. Una doble victòria per 1-0 certificava el passe a una següent ronda que enfrontaria a l'equip de Benítez davant del Maccabi Haifa israelià.
El partit de Mestalla acabaria amb un preocupant empat a 0. A més la
situació bèl·lica que es vivia en eixe país dificultava més encara la consecució de l'eliminatòria.
No obstant una justa resolució de la UEFA va emplaçar que l'encontre es jugara en camp neutral,
concretament en Rótterdam. El resultat, concloent, quatre gols a zero i un pas més en el camí
imparable de la conquista del títol europeu.Mentres la Lliga s'aconseguia a poc a poc, un altre tant anava succeint en la UEFA Cup. L'equip obria el foc davant de l'AIK Solna Suec a l'octubre en una eliminatòria que va costar més d'allò que s'ha previst donada la fortalesa física dels suecs que estaven millor en estes altures de principis de temporada. Una doble victòria per 1-0 certificava el passe a una següent ronda que enfrontaria a l'equip de Benítez davant del Maccabi Haifa israelià.
En la tercera ronda depararia el Besiktas, el primer
dels rivals turcs que es va enfrontar al València CF en la seua trajectòria. Un altre resultat
ajustat en el partit d'anada (3-2) va portar la incertesa per a l'encontre de volta en l'infern
otomà. No obstant el caràcter de campions del València CF de nou va aconseguir una victòria
concloent per 0-2.
En els octaus de final, un altre rival turc, en esta
oportunitat de nom impronunciable però que s'havia convertit en la revelació del campionat. El
Gençlerbirligi havia eliminat fins a la data al Parma, Sporting de Lisboa i Blackburn Rovers amb el
que la trobada en l'estadi 19 de Maig no es preveia gens fàcil. No obstant el 11 de març, data on
es va jugar l'encontre, no es recordarà precisament per l'esdeveniment esportiu sinó per l'atemptat
a Madrid que va segar la vida a quasi dos centenars de persones. Donada la magnitud de la
catàstrofe la UEFA va estar a punt de suspendre el partit però finalment es va decidir jugar i que
va finalitzar amb un altre resultat en contra de 1-0.
Una altra vegada en la volta es decidiria
l'eliminatòria. I una altra vegada l'equip remuntaria un resultat advers amb una circumstància nova
i addicional com va ser el gol de Vicente en el minut cinc de la primera part de la pròrroga que va
suposar el primer gol de plata de la història de la UEFA. El resultat final, 2-0 a favor, una altra
eliminatòria patida i els quarts de final guanyats a pols. A falta de cinc partits, el Girondins de
Bordeus era el pròxim rival. L'optimisme perquè regnava en el València CF que en estes dates pel
mes d'abril s'havia convertit en un equip imparable. I a fe que ho va demostrar a Bordeus derrotant
amb claredat als francesos per 1-2 i deixant en franquícia el passe a les semifinals. Un altre 2-1
en el Camp de Mestalla i les semifinals en uns dies. Ni més ni menys que davant del Vila-real en el
denominat “Euroderbi”.
Sens dubte va ser l'eliminatòria més apassionant de
totes les disputades. La primera cita es va definir per la igualtat i l'emoció a pesar que el
resultat de 0-0 va ser injust donat el futbol desplegat pels dos equips. El València CF va ser
superior encara que es va donar per bo l'empat. A més donat el clima de fraternitat que va existir
entre els dos equips, pareixia just que el passe a la final es decidira en una gran festa en el
Camp de Mestalla.
Com es preveia va ser una altra cita vibrant, jugat de
poder a poder i on la responsabilitat va pesar en el desenvolupament del partit. Un detall, en esta
oportunitat un penal sobre Mista i la transformació del propi davanter, va decidir l'eliminatòria.
A pesar de l'acaçament del Vila-real, de nou la solvència defensiva del València CF va deixar la
porta a 0 i el resultat final de 1-0 va portar l'apoteosi en el Camp de Mestalla i la festa en tota
la ciutat. Eixe dijous set de Maig va ser una prolongació de la felicitat que va embargar a l'equip
durant tot el mes. Passara el que passara en Goteborg, seu de la final, l'equip ja havia completat
la seua temporada més daurada. La conquista de la UEFA Cup es veia, per tant, com el passador d'or
a una trajectòria impecable.
Però l'equip va viatjar amb la intenció de guanyar-la i
resquitar-se definitivament de les finals de París i Milà. Per això el que viu eixe 20 de Maig va
ser una invitació a la història. Amb un gran partit de tot l'equip, especialment de Mista i
Vicente, autors dels dos gols, el València CF va derrotar amb contundència a l'Olympique de
Marsella i tornava a regnar a Europa després de la mítica Supercopa d'Europa de l'any 80. S'acabava
de cristal·litzar el primer doblet històric de l'entitat.
Com a punta a este doblet, la Supercopa
d'Europa conquistada a Mònaco el 27 d'Agost del 2004 va convertir eixe any en el més gran de
sempre, i que va ser ratificat l'11 de gener amb el nomenament de l'equip com el millor del
món.
L'últim títol sumat per l'entitat es va aconseguir la temporada 2007/08 amb la conquista de la seua sèptima Copa del Rei. L'equip va eliminar de forma successiva al Real Unió Club d'Irun, Real Betis, Club Atlètic de Madrid i en semifinals al FC Barcelona darrere d'una victòria èpica en el partit de volta disputat en el Camp de Mestalla que es va resoldre amb el resultat a favor de 3-2.
La final, disputada en l'estadi Vicente Calderón el passat 16 d'abril del 2008, la va conquistar el València CF gràcies a un contundent 3-1 després d'un inici irresistible amb dos gols d'Alexis i Mata en els primers 10 minuts, i la punta de Morientes a falta de set per a la conclusió de l’encontre. En eixe moment les grades del coliseu madrileny, repletes d'aficionats valencianistas, van poder explotar d'alegria i celebrar d'esta manera un trofeu guanyat de forma més que merescuda.
CRAKS
Eduardo Cubells
Edmundo Suárez
'Mundo'
'Mundo'
Epifanio Fernández 'Epi'
Antonio Puchades
Ignacio Eizaguirre
Quincoces II
Waldo
Faas Wilkes
Vicente Guillot
Roberto Gil
Paquito
Manuel Mestre
Claramunt
Mario Kempes
Fernando Morena
Ricardo Arias
Fernando Gómez
Claudio 'Piojo' López
Mendieta
Amedeo Carboni
Santiago Cañizares
Baraja
Marchena
David Villa
Ayala
PALMARES
6 Ligas
Temporada 1941/42
Temporada 1943/44
Temporada 1946/47
Temporada 1970/71
Temporada 2001/2002
Temporada 2003/2004
Temporada 1943/44
Temporada 1946/47
Temporada 1970/71
Temporada 2001/2002
Temporada 2003/2004
7 Copas
1941. VALENCIA 3 - ESPAÑOL 1
Mundo (2), Asensi
29 de Junio de 1941. Estadio de Chamartín (Madrid)
1949. VALENCIA 1 - ATHLETIC DE BILBAO 0
Epi
29 de Junio de 1949. Estadio de Chamartín (Madrid)
1954. VALENCIA 3 - FC BARCELONA 0
Fuertes (2), Badenes
20 de Junio de 1954. Estadio de Chamartín (Madrid)
1967. VALENCIA 2 - ATHLETIC DE BILBAO 1
Jara, Paquito
2 de Julio de 1967. Estadio Santiago Bernabéu (Madrid)
1979. VALENCIA 2 - REAL MADRID 0
Kempes (2)
30 de Junio de 1979. Estadio Vicente Calderón (Madrid)
1999. VALENCIA 3 - ATLÉTICO DE MADRID 0
Claudio López (2), Mendieta
26 de Junio de 1999. Estadio Olímpico (Sevilla)
2008. VALENCIA 3 - GETAFE 1
Mata, Alexis, Morientes
16 de Abril de 2008. Estadio Vicente Calderón (Madrid)
1 Supercopa de España
1999.
Ida: VALENCIA 1 - FC BARCELONA 0 Claudio López 8 de Agosto de 1999. Estadio de Mestalla (Valencia)
Ida: VALENCIA 1 - FC BARCELONA 0 Claudio López 8 de Agosto de 1999. Estadio de Mestalla (Valencia)
Vuelta: FC BARCELONA 3 - VALENCIA 3
Albelda, Sanchez, Farinós
15 de Agosto de 1999. Nou Camp (Barcelona)
3 Copas de la UEFA
1961/62.
Ida: VALENCIA 6 - FC BARCELONA 2 Guillot (3), Yosu (2), Héctor Núñez López 8 de Septiembre de 1962. Estadio de Mestalla (Valencia)
Ida: VALENCIA 6 - FC BARCELONA 2 Guillot (3), Yosu (2), Héctor Núñez López 8 de Septiembre de 1962. Estadio de Mestalla (Valencia)
Vuelta: FC BARCELONA 1 - VALENCIA 1
Guillot
12 de Septiembre de 1962. Nou Camp (Barcelona)
1962/63.
Ida: DINAMO DE ZAGREB 1 - VALENCIA 2 Waldo, Urtiaga
Ida: DINAMO DE ZAGREB 1 - VALENCIA 2 Waldo, Urtiaga
Vuelta: VALENCIA 2 - DINAMO DE ZAGREB 0
Mañó, Héctor Núñez
2003/2004
VALENCIA 2 - OLYMPIQUE DE MARSELLA 0 Vicente, Mista 19 de Mayo de 2004. Ullevi Goteborg (Goteborg)
VALENCIA 2 - OLYMPIQUE DE MARSELLA 0 Vicente, Mista 19 de Mayo de 2004. Ullevi Goteborg (Goteborg)
1 Recopas de Europa
1979/80.
ARSENAL 0 - VALENCIA 0 Penaltis: Arsenal 4 - Valencia 5 14 de Mayo de 1980
ARSENAL 0 - VALENCIA 0 Penaltis: Arsenal 4 - Valencia 5 14 de Mayo de 1980
2 Supercopas de Europa
1980/81.
Ida: NOTTINGHAM FOREST 2 - VALENCIA 1 Felman 26 de Noviembre de 1980
Ida: NOTTINGHAM FOREST 2 - VALENCIA 1 Felman 26 de Noviembre de 1980
Vuelta: VALENCIA 1 - NOTTINGHAM FOREST 0
Morena
17 de Diciembre de 1980
2004/05.OPORTO 1 - VALENCIA 2 Baraja, Di Vaio 27 de Agosto de 2004. Estadio Luis II (Mónaco
ACTUALITAT
No hay comentarios:
Publicar un comentario